Sobre els Arbovirus
Els arbovirus són virus transmesos majoritàriament per artròpodes, com ara mosquits, mosques, paparres o puces.
A diferència de moltes altres classificacions de virus, l’agrupació d’arbovirus es basa en un criteri epidemiològic -la ruta d’infecció més comuna- en comptes de fer-ho en un criteri fenotípic. En conseqüència, a la categoria d’arbovirus s’hi inclouen virus de tipus molt diferents, cosa que fa impossible la caracterització del grup en termes de simptomatologia clínica comuna o de característiques compartides pels virus (bé sigui la morfologia, els organismes hoste principals, l’estructura del genoma, etc.)
No obstant això, el seu camí d’infecció comú ens permet caracteritzar àmpliament la seva extensió geogràfica, que està limitada per la presència de vectors adequats. La majoria dels artròpodes necessiten condicions càlides i humides per sobreviure, i per tant les arbovirosis són presents majoritàriament als tròpics, on les condicions climàtiques adequades garanteixen la presència de vectors durant tot l’any, o almenys durant estacions senceres.
La majoria dels arbovirus rellevants es sostenen de forma natural perquè estableixen forts cicles de transmissió antroponòtics. Bàsicament, això vol dir que els humans infectats transmeten el virus als artròpodes que els piquen, i aquests, en alimentar-se d’altres hostes humans, els injecten el virus al torrent sanguini i els infecten. Al mateix temps, els cicles de transmissió zoonòtica, en els quals els animals domèstics o salvatges estan involucrats en el cicle epidemiològic, també són comuns per a la majoria d’arbovirosis, però solen ser menys rellevants des d’una perspectiva epidemiològica.
A la primera edició d’ArboCat, ens limitarem a tres dels principals arbovirus: dengue, chikungunya i Zika.
Arbovirosi al sud d’Europa: Situació actual i amenaces de futur
L’escalfament global està ampliant el rang geogràfic de l’hàbitat apropiat per a la majoria de vectors, cosa que, juntament amb una circulació de persones cada vegada més abundant i amb els canvis en els usos del sòl i la cobertura vegetal, pot comportar l’establiment de cicles de transmissió d’arbovirus a nivell local en regions temperades. De fet, al sud d’Europa ja hem observat casos autòctons de dengue (França, Croàcia, Madeira, Catalunya i Múrcia) ) i chikungunya (Itàlia, França). Aquestes dues malalties, juntament amb el zika i la febre groga, són transmeses per mosquits del gènere aedes, les dues espècies més esteses del qual són Aedes aegypti i Aedes albopictus. El primer (Aedes aegypti) s’alimenta exclusivament d’éssers humans, i per tant és el transmissor més eficaç de la malaltia. És el principal culpable de la immensa càrrega que aquestes malalties exerceixen sobre les regions tropicals. El segon (Aedes albopictus), per altra banda, s’alimenta menys freqüentment, i ho fa sobre diverses espècies d’hoste, per la qual cosa no és tan bon transmissor. No obstant, s’estén geogràficament molt més enllà del rang de la seva espècies germana -que només viu als tròpics i és molt sensible a les condicions ambientals- i per tant és responsable de la cada cop més elevada colonització arbovírica de les regions temperades. De fet, l’Invasive Species Specialist Group considera que l’Aedes albopictus és una de les 100 primeres espècies invasores. Va introduir-se per primer cop a Europa al voltant de l’any 1979, i actualment és present a tota la conca mediterrània, com pot observar-se al mapa següent:
Font: ECDC
L’Ae. aegypti, per contra, només és present a Madeira i també ha estat detectat a les Illes Canàries en una ocasió.
Els mosquits Aedes estan molt ben adaptats als entorns urbans, bé siguin tropicals o temperats -a diferència, per exemple, d’altres mosquits del gènere Anopheles, els vectors de la malària-. Aquest fet representa una amenaçada addicional per a les nostres societats altament urbanitzades. De fet, segons les projeccions actuals, s’estima que al voltant de dos terços de la població mundial viurà en àrees urbanes l’any 2050 (https://www.un.org/development/desa/en/news/population/2018-revision-of-world-urbanization-prospects.html ).
En conjunt, la presència de mosquits Aedes albopictus a Catalunya obre la porta a la possibilitat d’un brot de malaltia provocat per Aedes, que hauria d’iniciar-se necessàriament a partir de l’arribada d’una persona infectada d’un país endèmic (allò que es coneix com un cas importat). Tal i com s’ha dit prèviament, les malalties que aquests vectors poden propagar són, principalment, la febre groga, el dengue, el chikungunya i el zika. La càrrega global de la febre groga s’ha reduït dràsticament gràcies al desenvolupament d’una vacuna molt eficaç. Actualment, n’apareix de tant en tant algun brot auto-limitat (generalment de causa zoonòtica), però la probabilitat d’importació és molt baixa. D’altra banda, el dengue i el chikungunya ja han demostrat l’amenaça potencial que representen per al sud d’Europa, i també ho ha fet el zika, com es va poder comprovar durant la pandèmia del 2015 a Sud-amèrica.
Tot i que no són les úniques amenaces arbovíriques que s’abaten sobre el sud d’Europa, com a conseqüència de l’escalfament global i la globalització, ArboCat es centra actualment en la modelització del risc d’un brot de dengue, chikungunya o zika a Catalunya causat per l’espècie de mosquit Aedes albopictus, que és sens dubte l’emergència més urgent i més vívida a la qual ens hem d’enfrontar actualment. A continuació es descriuen els elements epidemiològics més rellevants d’aquestes malalties:
Dengue
El virus del dengue (DENV) és un virus +ssRNA (grup IV de la Classificació de Baltimore) que pertany al gènere Flavivirus (Flavus en llatí vol dir groc, en referència a l’icterícia que solen causar aquests virus, com ara el virus de la febre groga).
N’existeixen 5 serotips diferents estretament relacionats (DENV1, DENV2, DENV3, DENV4, DENV5) ) i a les regions tropicals endèmiques hi coexisteixen diferents combinacions dels quatre primers. Una infecció amb qualsevol dels diferents serotips sol ser (al voltant del 80% dels casos) asimptomàtica, o causar només símptomes molt lleus. Pel què fa al 20% de casos restants, presenten símptomes similars als de la grip, de gravetat variable. Aquesta manifestació clínica del dengue sol presentar-se mitjançant febre elevada, mals de cap intensos, dolor retro-orbitari, miàlgies, artràlgies, nàusees, vòmits, inflamació de les glàndules o erupcions (exantemes). Els símptomes solen durar 2-7 dies, i després la persona es recupera completament. No obstant, al voltant de l’1% dels individus infectats desenvolupen complicacions i presenten símptomes potencialment mortals (que poden aparèixer en forma de febre hemorràgica del dengue o síndrome de shock per dengue), que comporten extravasació plasmàtica, acumulació de fluids, dificultats respiratòries, hemorràgies greus o disfunció orgànica
No existeix un tractament específic per al dengue, i la vacuna encara no està disponible . La infecció amb un serotip específic del dengue proporciona immunitat de per vida al serotip en qüestió, i immunitat creuada temporal als altres serotips. No obstant, les infeccions posteriors amb d’altres serotips (típiques d’entorns híper-endèmics) augmenten el risc de desenvolupar una malaltia de dengue greu.
La incidència mundial del dengue ha augmentat dràsticament al llarg de les últimes dècades. Abans del 1970, només 9 països havien experimentat epidèmies greus de dengue. No obstant això, avui en dia el dengue és endèmic a més de 100 països de l’Àfrica, Amèrica, l’est del Mediterrani, el Sud-est asiàtic i el Pacífic Occidental. Les estimacions recents indiquen que cada any es donen 390 milions d’infeccions per dengue, de les quals al voltant de 96 milions presenten manifestacions clíniques; actualment, més de la meitat de la població mundial està en risc de contreure aquesta malaltia infecciosa.
Pot obtenir-se més informació a la Fitxa Informativa de l’OMS sobre el dengue (https://www.who.int/news-room/fact-sheets/detail/dengue-and-severe-dengue), d’on s’han obtingut la major part de les dades presentades aquí.
Font: Els casos arbovírics importats representen una amenaça per a les regions temperades
Chikungunya
El virus del chikungunya (CHIKV) és un virus +ssRNA (grup IV de la Classificació de Baltimore) que pertany al gènere Alphavirus. La paraula “chikungunya” significa “contorsionar-se” en llengua Kimakonde, i és un recordatori de les conseqüències del seu símptoma més distintiu: artràlgies molt intenses.
A diferència del dengue, la infecció amb el chikungunya sol presentar símptomes (s’estima que únicament al voltant del 3-22% dels casos no presenten símptomes). Generalment s’inicia amb l’aparició abrupta i intensa de febre elevada, acompanyada d’artràlgies intenses. Prop del 50% dels pacients presenten erupcions, juntament amb d’altres símptomes típics com ara miàlgies, mals de cap, nàusees i fatiga. Aquestes manifestacions clíniques solen durar uns quants dies, però en alguns casos les artràlgies poden persistir durant mesos, i fins i tot anys. S’han descrit complicacions ocasionals a nivell ocular, neurològic i cardíac, però no obstant això les complicacions greus no solen ser freqüents. A diferència del dengue, el chikungunya causa complicacions hemorràgiques en molt poques ocasions.
El chikungunya va ser descrit per primera vegada a Tanzània el 1952, i es va propagar ràpidament. A diverses illes de l’Oceà Índic va tenir lloc un brot important d’questa malaltia l’any 2005, i actualment és present a més de 60 països.
Actualment, no existeix cap vacuna ni cap fàrmac antiviral per al chikungunya. El tractament es centra exclusivament en l’alleujament dels símptomes. Per a més informació: https://www.who.int/en/news-room/fact-sheets/detail/chikungunya
Zika
El virus del zika (ZIKAV) és un virus +ssRNA (grup IV de la classificació de Baltimore) que pertany al gènere Flavivirus, com el dengue i el virus de la febre groga. Les infeccions per zika són asimptomàtiques en el 80% dels casos, i en un 20% dels casos la infecció es manifesta amb símptomes lleus, com ara febre, erupcions, conjuntivitis, miàlgies, artràlgies, malestar general o mal de cap, que duren entre 2 i 7 dies. El ZIKV va ser aïllat per primera vegada l’any 1947, a partir d’un macaco febril capturat al bosc de Zika, a Uganda.
Al principi, es va sospitar que es tractava d’una malaltia de circulació principalment zoonòtica, i no va ser fins l’any 2007, durant un brot a l’illa de Yap a la Micronèsia, que es va comprovar que el zika podia comportar una forta transmissió antroponòtica. Malgrat la seva important morbiditat (va afectar tres quartes parts de la població de l’illa), se’l va descriure com una malaltia lleu auto-limitada, sense conseqüències rellevants per a la salut. No obstant, durant la propagació global que va inciar-se l’any 2013, es van identificar dues possibles complicacions del zika, que es van convertir en un problema de salut pública important: en primer lloc, va observar-se que un petit percentatge dels individus infectats desenvolupaven posteriorment la síndrome de Guillain-Barré, una malaltia autoimmunitària paralitzant, o d’altres problemes neurològics. En segon lloc, va descobrir-se que la infecció durant certes etapes de l’embaràs podia provocar danys neurològics irreversibles al fetus (especialment microcefàlia).
Actualment no existeixen ni un tractament específic ni una vacuna per al zika. S’ha observat que l’exposició al virus genera protecció contra les infeccions posteriors, però continua essent una incògnita si aquesta protecció és de per vida o temporal. A part d’això, aquesta immunitat adquirida vers una manifestació clínica de la malaltia podria no protegir els fetus de les mares immunes de desenvolupar dany neurològic.
El zika és un dels virus que ha experimentat una propagació geogràfica més ràpida. A dia d’avui, un total de 84 països i territoris han documentat l’existència de la infecció del zika transmesa per mosquits. Pot obtenir-se més informació al link https://www.who.int/news-room/fact-sheets/detail/zika-virus
Font: Cicle de transmissió del zika
Un projecte de:
En col·laboració amb:
